Durant el segle XVI i començament del XVII, l'instrument predilecte per a acompanyar la veu, ja fos recitada o cantada, va ser el llaüt (en totes les seves variants). Aquesta combinació va generar una literatura abundant i exquisidament refinada que, ja des de final del segle XV i fins a l'adveniment del barroc, va representar un dels cims de la música a Europa.
Baldassare Castiglione, en el seu llibre El Cortesà (Venècia, 1528), feia escollir a Federico Fregoso la millor classe de música, i aquest, sens dubte, optava pel Cantar alla viola: "... és encara més bell saber cantar amb el llaüt, atès que tota la dolçor consisteix en un cant sol. Però sobretot em sembla agradable recitar una poesia amb acompanyament de llaüt, la qual cosa afegeix tanta gràcia i eficàcia a les paraules, que és una excelsa meravella".
L'air de cour va dominar la música profana vocal francesa els primers anys del segle XVII, i va ser escrit dins les convencions i maneres de les corts d'Enric IV, i, sobretot, de Lluís XIII. Tant els textos (sovint de caire amorós) com les suaus i rítmicament complexes melodies, reflecteixen una societat de vegades excessiva, intrigant i intravertida. La gran demanda d'aquest tipus de composició va desenvolupar-ne ràpidament la seva extraordinària qualitat: els compositors i els intèrprets competien per crear els mitjans d'expressió de la manera més subtil, i fins i tot els matisos més delicats eren presentats amb gran intensitat. Aquestes cançons eren, per sobre de qualsevol altra consideració, veritables exercicis d'eloqüència, en els quals la qualitat del discurs era més important que la seva pròpia coherència. L'objectiu era, doncs "...no dir la veritat, sinó dir-la bé" (Georgie Durosoir).
L'air de cour és difícil de definir estilísticament. No és polifònic, però tampoc està escrit sobre un baix continu, de manera que no es pot considerar ni renaixentista ni plenament barroc. És aquesta ambigüitat que el fa estranyament atractiu i fascinant.
Algunes melodies i poesies van ser escrites per membres de la noblesa, però la majoria d'airs que es conserven impresos són obra de músics al servei del rei o al servei d'altres membres de la família reial. El primer en adquirir fama va ser Pierre Guédron, Superintendent de la Música del Rei des de 1613 fins el 1620. Va ser substituït pel seu gendre Anthoyne Boesset, igualment reconegut. L'únic compositor que va representar certa rivalitat amb ells va ser Etienne Moulinié, al servei del germà petit del rei, Gaston d'Orléans. A una segona generació pertanyen Jean Baptiste Boesset, fill d'Anthoyne, i Michel Lambert, sogre de Jean Baptiste Lully.
(A continuació podeu llegir: Cantar alla viola, II part).
