Fou una nit sense lluna, platejada a la llum dels estels.

El concert tingué lloc a Calaceit (Matarranya), a les deu de la nit del dia 6 d'agost. Matarranya és una comarca plena de natura, plena d'història i de bona gent.

El lied català hi va ser convidat i el recital començà amb una selecció de les Violetes de Joan Lamote de Grignon. I així vaig portant el nostre patrimoni musical i aquest autor, la música del qual tant m'agrada, arreu de les terres de parla catalana.

També interpretàrem una selecció de les Canciones españolas antiguas de Federico García Lorca i vaig fer sortir les castanyoles al concert. El petit instrument es va estrenar a Calaceit! Tinc castanyoles de diversos materials i fustes i mides, que toco en alguns repertoris, tanmateix les que vaig dur el proppassat 6 d'agost a Calaceit, encara no les havia fetes servir en concert. Són unes castanyoles vingudes d'Andalusia que un benvolgut alumne, en Xavier, em va regalar aquest final de curs, en tornant d'un viatge.

La segona part del concert va tenir com a protagonistes Händel, Mozart i Donizetti, per a fer una mostra de la "història" de l'òpera des del barroc al belcanto, amb una ària de cada autor. "Prendi, per me sei libero" de Donizetti, de l'Elisir d'Amore, és l'ària que m'ha acompanyat tot aquest estiu, ja que vaig tornar a tenir l'oportunitat de cantar l'òpera sencera, i el seu exigent rol d'Adina, a principis de juliol d'aquesta mateixa temporada.

El recital prosseguí i retornà al lied català amb una selecció de cançons d'Eduard Toldrà, dues en català sobre poesies de Josep Carner i una de les Canciones castellanas amb text de Lope de Vega: el màgic "Cantarcillo", que tanta companyia m'ha fet arreu des que feia el sisè o setè curs de cant. És una de les meves cançons preferides de Toldrà i el considero un dels millors lieds de la història de la música universal.

El concert va cloure amb "Estel del dematí" d'Enric Morera, i és que, sovint, després d'una bonica i llarga nit platejada, encara hi queda algun estel de bon matí; l'estel matiner que en forma de somriure i atmosfera modernista, ens fa saber que comença un nou dia.

I finalment, per anar-nos-en tots a dormir, com a propina va aparèixer "L'Àngel de la son": és l'àngel de l'abans anomenat Joan Lamote, que moltes vegades ens ve al final dels concerts de cançó catalana, que apareix de cop i quan ell davalla del cel, els estels s'aparten per obrir-li pas. I és així com els estels de la nit d'argent es van anar apartant perquè l'àngel de la son pogués entonar la darrera cançó, aquell cant que no sap cap mare i que porta als nostres ulls la son més manyaga.

Després vàrem parlar amb l'Isel, la Marga, l'Elena, en Lluís, en Joan, en Toni, i l'alcalde del municipi... i tots els que hi éreu, que veníeu de prop i de lluny.

Gràcies Calaceit. Gràcies Matarranya. I fins aviat! Les boniques arcades de la plaça m'hi esperen per a una nova aportació musical, que el proper cop serà en forma de música antiga, i molt antiga.