Avui, dia de Santa Cecília, he reflexionat sobre la música i el cant. Mantinc una ferma posició en cantar "a l’antiga", com una manera de cantar que dóna valor a la puresa de la dicció i al bon gust en el fraseig, sense sofisticacions ni "llicències". Quan parlo de cantar a l‘antiga, no em refereixo només als repertoris de música antiga, del barroc cap enrere (que m’apassiona enormement!), i tampoc a algunes convencions de tipus estilístic sobre el repertori de qualsevol època, sinó que em remeto sobretot al Lied i a la cançó de concert en qualsevol llengua, des d’una mirada menys operística i més propera, més terrenal i amb la cerca de diferents colors vocals segons el missatge, la paraula, el personatge que explica la història. Es tracta de ser fidel a la intenció del poeta amb el seu poema, i a la del compositor amb la seva manera de traduir en so cada una de les paraules del text.
Cantar "a l’antiga" la cançó catalana de concert és recordar la veu innocent de la Conxita Badia, de l’Emili Vendrell i d’aquells cantants de cançó i teatre líric de les primeres dècades del segle xx, que van servir d’exemple a molts d’altres que els van succeir. Les veus a l’antiga solen ser clares, ben impostades, relaten històries, anècdotes i sentiments des de la profunditat emocional però sempre amb aquell toc d’innocència, i no tendeixen a un enfosquiment tímbric ni a una cobertura de la veu excessiva, només la justa i necessària. Cantar a l’antiga és cantar amb naturalitat, això no significa que no hi hagi una tècnica molt sòlida i un recolzament de la veu impecable per a mantenir el legato i el bon gust en els finals de frase. Aquests són el “segell” del cant a l’antiga: acabaments de frase honestos, suaus i cadencials, expressats amb dolçor. Cantar "a l’antiga", segons el meu parer, és deixar anar notes, sentiments i paraules, i tocar, amb la punta d’una vareta màgica, la pell sensible de l’oient, tot creant un vincle de comunicació directa, en què el cantant es converteix en oient i l’oient canta per dins. L’oient es converteix en cantant perquè observa i escolta embadalit un cant que sembla senzill i dòcil, s’hi identifica perquè és proper. I així, totes dues persones, cantant i oient es fonen en una de sola, en trascendent compenetració.
(Imatge: Assaig de l'Orquestra Pau Casals. El mateix Pau Casals dirigeix l'assaig al Palau de la Música Catalana. Concepció Badia i Millàs és la liederista. 27 d'abril de 1934. Foto: Pérez de Rozas, Carlos)
©Olga Miracle_escrits del blog