Concert de Lied celebrat el dia 2 de març de 2013 al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern, ubicat al Palau Gomis de Barcelona).

Olga Miracle, soprano
Jordi Tomàs, piano


Ahir vàrem arribar a la sala del concert una hora abans, i a mode d'assaig i distesament, em vaig posar a tocar la primera cançó del concert al piano - l'Abril d'Eduard Toldrà- i aleshores en Jordi es va posar a cantar. I de memòria, i de dalt a baix! Deu ser que assagem tant que cadascú se sap el paper de l'altre a la perfecció.

Vàrem riure molt perquè un dels tècnics de la sala es va espantar. Precisament estava preparant un micròfon d'ambient, obviament no indicat per amplificar la interpretació dins de la sala sinó perquè la música es pogués sentir fora de la sala. Estava molt preocupat perquè després de col·locar la microfonia amb precisió i havent fet servir una llarga escala per posar-lo en el punt clau, se'n va anar a fora a escoltar l'assaig des de la sala contígua, i va tornar esfereït dient que el piano se sentia massa respecte de la veu i ja estava pensant (el pobre!) la manera d'amortiguar-lo. (Amb què puc tapar aquest piano perquè no se senti tant?- ens preguntava). Tenint en compte que el piano és un Chaissaine Frêres de 100 anys, que per la seva antiguitat no conserva un so potentíssim (però sí un so dolç i romàntic), el tècnic estava ben espantat. És cert que, malgrat la veu d'en Jordi és ben bonica i se sabia la cançó, no té la tècnica de projecció d'un cantant. El tècnic va respirar tranquil quan va veure que invertíem els papers i em vaig aixecar de la banqueta per deixar les tecles del piano lliures pel pianista i vaig començar a cantar. Aleshores l'equilibri entre piano i veu màgicament es va arreglar i el tècnic va sospirar i es va calmar. I nosaltres, i també l'Aurora (l'alumna d'en Jordi que ens acompanya sovint als concerts i va venir a passar les pàgines), no vàrem parar de riure.

El concert va començar amb Abril i Maig d'Eduard Toldrà. El clima de silenci que es va produir amb la insinuant i delicadíssima Maig va trencar fins i tot l'aire de la sala, talment com si tothom hagués deixat de respirar durant els quatre minuts de cançó. El Noucentisme toldranià va irrompre amb força l'espai de la bonica sala divuitesca, tot creant un clima d'hipnosi, que feia temps que almenys jo, no vivia en un concert propi.

Després vàrem interpretar quatre cançons d'en Jordi. La darrera, Matí (amb text de Manent), es va estrenar ahir i m'està dedicada. (Gràcies, Jordi!). Les seves cançons són evocatives, coloristes i delicades; amb harmonies no del tot convencionals, tanmateix sí que són entenedores i de precisa conducció harmònica i melòdica. Certament varen sorprendre al públic però crec que també varen agradar molt. I per acabar la primera part, vàrem interpretar l'espectacular Aureana do Sil de Frederic Mompou.

La segona part es va iniciar amb Hugo Wolf. En Jordi va fer una breu explicació del post-romanticisme germànic i va predisposar l'audiència a una millor escolta. Verborgenheit (Reclusió), plena de matisos emotius i dramàtics, va contrastar amb Der Gärtner (El Jardiner), un Lied més desenfadat i innocent. A continuació ens vàrem estrenar amb un compositor que hem incorporat fa poc al nostre repertori: Anton Webern, amb dues cançons breus de joventut. Es tracta d'un Webern encara no influït per la segona escola de Viena, sinó deutor del món post-romàntic que el va precedir. Tècnicament va ser molt interessant per a mi, perquè amb aquests Lieder de Webern, vaig fer servir la "veu de pit" per a unes notes molt greus en contrast amb notes agudes amb "veu de cap" molt clara i en pianíssim. Són dues cançons que no arriben al minut cada una, però que en poques notes i poc text hi ha tot un món de sonoritats interessants per portar la veu als seus límits quant a color i expressivitat. Per tant, li dec a Webern aquests experiments tècnics que m'han aportat nous aprenentatges.

I finalment vàrem acabar amb Richard Strauss: Allerseelen (Tots Sants) i Zueignung (Dedicatòria), dos dels seus Lieder més coneguts. Estan tan ben escrits, són d'una riquesa musical tan sublim... I pel que fa a la interpretació, plantegen un difícil repte d'emotivitat retinguda, que demana molta contenció i també produir una gran intensitat de so en els punts culminants. Però no es pot caure en cap efectisme operístic i cal mantenir-se en el registre "liederístic"; i tampoc no es pot afluixar en cap moment la tensió emotiva al llarg de tot el Lied. Penso que en tots aquests aspectes rau la gran dificultat de la interpretació dels Lieder de Strauss. En Jordi i jo fa anys que els treballem i cerquem de dur-los cap a aquest camí. Creiem que acabar amb Strauss va ser una tria encertada per a un concert que tenia la intenció de comunicar l'extraordinària unió entre música i poesia, el fil conductor de la nostra proposta d'ahir.

Com a bis, el conegut Lied de Brahms Wiegenlied (Cançó de bressol), ens va relaxar a tots per anar a descansar. I fins i tot va fer caure les llàgrimes a una amiga nostra que havia fet servir aquesta cançó per adormir els seus fills quan eren petits.


(Fotografia de Javier Bretón).