CAT  ESP  ENG  FRA 
ARTICLES » 2020-11-23 | by olga

Cantar a l'antiga

Reflexions el dia de Santa Cecília

Avui, dia de Santa Cecília, he reflexionat sobre la música i el cant. Mantinc una ferma posició en cantar "a l’antiga", com una manera de cantar que dóna valor a la puresa de la dicció i al bon gust en el fraseig, sense sofisticacions ni llicències. Quan parlo de cantar a l‘antiga, no em refereixo només als repertoris de música antiga, del barroc cap enrere (que m’apassiona enormement!), i, de fet, la meva aproximació no fa referència a algunes convencions estilístiques sobre aquest repertori, sinó que em remeto sobretot al Lied i a la cançó de concert en qualsevol llengua: el català, el castellà, el francès, l’alemany i l’italià, des d’una mirada menys operística i més propera, més terrenal i amb la cerca de diferents colors vocals segons el missatge, paraula, personatge o intenció del poema.

Cantar "a l’antiga" la cançó catalana de concert és recordar la veu innocent de la Conxita Badia, de l’Emili Vendrell i d’aquells cantants de cançó i teatre líric de les primeres dècades del segle xx, que van servir d’exemple a molts d’altres que els van succeir. Les veus a l’antiga solen ser clares, ben impostades; relaten històries, anècdotes i sentiments des de la profunditat emocional però sempre amb aquell toc d’innocència, i mai estan volcades a un enfosquiment tímbric ni a una cobertura de la veu excessiva, només la justa i necessària. Cantar a l’antiga és cantar amb naturalitat, això no significa que no hi hagi una tècnica molt sòlida i un recolzament de la veu impecable per a mantenir el legato i el bon gust en els finals de frase. Aquests són el “segell” del cant a l’antiga: acabaments de frase honestos, suaus i cadencials, expressats amb dolçor. Cantar "a l’antiga", segons el meu parer, és deixar anar notes, sentiments i paraules, i tocar, amb la punta d’una vareta màgica, la pell sensible de l’oient, tot creant un vincle de comunicació directa, en què el cantant es converteix en oient i l’oient canta per dins. L’oient es converteix en cantant perquè observa i escolta embadalit un cant que sembla senzill i dòcil, s’hi identifica perquè és proper. I així, totes dues persones, cantant i oient es fonen en una de sola, en trascendent compenetració.

(Imatge: Assaig de l'Orquestra Pau Casals. El propi Pau Casals dirigeix l'assaig al Palau de la Música Catalana. Concepció Badia i Millàs és la liederista. 27 d'abril de 1934. Foto: Pérez de Rozas, Carlos)

©Olga Miracle_escrits del blog

| by olga



Commentaires postés

    Ajouter un commentaire