Ahir 28 de novembre vàrem celebrar la tercera edició del concert anual de música occitano-catalana a Barcelona, organitzat pel Cercle d'Agermanament Occitano-Català.

El concert havia estat programat el 14 de novembre al Museu d'Història de Catalunya, però les restriccions per l'estat de l'alarma el van ajornar al dia 28. No podent-se fer a la ubicació original, finalment es va poder fer amb èxit gràcies a l'església de Sant Gaietà, que gaudeix d'una acústica magnífica. I és un temple on hi he cantat en moltes ocasions i m'hi sento plenament acollida.

En aquests temps de desconfinament paulatiu, amb pocs dies es va fer la difusió i es varen preveure totes les mesures necessàries. La convocatòria de públic va ser més que extraordinària!

El públic nombrós, atent i entregat ens van acompanyar en una vetllada inoblidable.

En Francesc Sangar, secretari de l'entitat, i la Núria Comas, presidenta, varen presentar l'acte. Com cada any, es va retre homenatge al president de l'entitat traspassat fa nou anys, l'Enric Garriga Trullols, i en la present edició se n'hi va afegir també un d'especial, pel seu traspàs recent, a dues persones vinculades molts anys a l'entitat: la M. Dolors Lázaro i en Mossèn Cardús.

Tot seguit va entrar en acció La Veu de Syrinx (projecte musical que, us recordo, tenim amb en Joan Codina des de 2008: de forma multidisciplinària i original s'hi combina el cant amb flautes i tot tipus de percussions; i el seu nom es deu de manera simbòlica al mite clàssic de la nàiade Syrinx i el déu Pan -vegeu enllaç al blog: La Veu de Syrinx-)

L'entrada va ser amb el timbal i el pifre a mode de marxa històrica, i va anar seguida del nostre recital de cançons populars catalanes i balears. Enguany vaig incorporar al repertori la cançó basca "Txoria Txori" (composta pel cantautor Mikel Laboa i esdevinguda popular), que ens parla metafòricament de la llibertat d'un "ocell que, per ser ocell, té ales i pot marxar volant", i per això la vàrem relacionar amb les cançons catalanes que vaig cantar abans: "La ploma de perdiu" i "el Rossinyol".

A continuació vàrem interpretar (i ballar!) una dansa del Bearn, i des d'aquesta contrada vàrem seguir endinsant-nos a les terres occitanes amb "Arièja, o món país", "Jol pont de Mirabèl"  i altres cançons del nostre repertori occità.

L'espai ampli de l'església i les seves característiques ens van permetre una mobilitat escènica, per la qual cosa cada obra es va interpretar en indrets diferents, tot cercant una expressivitat especial del text i de la música en cada una de les cançons.

Enguany també vàrem incorporar al repertori d'aquest concert "La Magalí", de Frederic Mistral (la tenim enregistrada al disc "Cançons de sempre"), que va ser en part cantada i en part recitada, cercant d'apropar-nos al màxim a la seva bonica forma fonètica: el provençal de la Renaixença mistralenca.

Al final del concert, amb "Se canta", la cançó amorosa declarada himne de les terres occitanes, el públic es va posar dret tot sumant-se al cant. I així va cloure un acte musical ple d'emoció i records.