Concert de cançons catalanes i occitanes:
La Veu de Syrinx
Olga Miracle, soprano i percussions històriques
Joan Codina, flautes, tamborí de cordes, cornamusa i altres instruments
Fa un any es va celebrar el 40è aniversari del CAOC - Cercle d'Agermanamet Occitano-Català al Museu d'Història de Catalunya amb el nostre concert de cançons catalanes i occitanes.
I ahir 16 de novembre de 2019, es va realitzar en el mateix marc, el Palau de Mar de Barcelona, de nou un concert amb les "cançons de sempre" (Aquest és el títol del disc de La Veu de Syrinx!), i noves propostes de cançons.
Agraïm al CAOC, i concretament a la Laia, les dues Núries i en Francesc, la seva inestimable ajuda i dedicació per a aquest concert.
Vàrem recordar novament l'Enric Garriga Trullols, president de l'entitat, que ens va deixar un 17 de novembre ara fa vuit anys.
Vaig cantar "Arièja, o mon país", en homentage a la cantautora Rosina de Pèira, que ens va deixar el mes de juny d'enguany. D'ella vaig aprendre aquesta bonica cançó. L'havia cantada moltes vegades en difrents parts d'Occitània en vida de l'Enric Garriga, i al llarg del recorregut de l'Eurocongrés 2000 (un projecte cultural ambiciós i extens, que va unir els territoris de Catalunya i Occitània en el canvi de segle). Però encara no l'havíem inclosa en el repertori de La Veu de Syrinx, i ahir la vàrem presentar amb en Joan Codina per primer cop amb un nou arranjament.
Un cop més, vàrem compartir la màgica combinació de la veu lírica amb les percussions, les diverses i variades flautes flautes d'en Joan i els seus propis arranjaments que fan del nostre projecte una aposta original del repertori tradicional que tant estimem.
Tindré un record magnífic del concert d'ahir.
Voldria afegir un dels millors elogis que m'han fet mai: Un nen de nou anys, anomentat Roc, que va escoltar educadament en silenci i atentament tot el concert, i fins i tot es va posar a primeríssima fila per assaborir-lo millor, em va dir quan es va acabar: "tens una veu infinita"... com és que tens una veu infinita i pots allargar les notes que mai s'acaben...
Que bonic! Gràcies Roc!
